skip to Main Content
testimoni-hamyda-1

“Ja de petita mai volia portar faldilles, jugava amb els nens i m’atreien les nenes”

Hamida, Refugiada

“Va créixer a un poble d’Algèria. Ja de petita mai volia portar faldilles, jugava amb els nens i l’atreien les nenes. Mai podia explicar a la seva família com es sentia. Als divuit anys la família la va començar a pressionar perquè es casés. Per evitar-ho, va fugir a la ciutat d’Oran.“

Allà es sentia més lliure però des del principi va tenir problemes. No era una dona femenina, mai portava el vel i tenia els cabells curts. Quan va anar a la policia per denunciar que l’havien agredit no la van escoltar i la van insultar. A partir d’aquell dia la policia l’assetjava, la detenia, i inclús, la van amenaçar de mort.

Un dia, en arribar al seu edifici va trobar a un veí esperant-la a la porta. La va insultar i va intentar marcar-li la cara amb una navalla. Però, al resistir-se li va tallar el coll d’una banda a l’altra. Va passar quinze dies en coma. Estava sola quan va despertar, i la van tornar a amenaçar perquè no ho denunciés.

Va decidir marxar, però necessitava temps i diners. Un temps més tard va conèixer la Malika, una noia del mateix poble que ella, i van començar una relació. Però després d’un temps, la Malika va decidir tornar al poble, i la Hamida, sola un altre cop, va reprendre els seus pensaments de marxar.

La van avisar que hi havia una pastera que anava a sortir. La va agafar, i després de 18 hores va arribar a Almeria. La van detenir, i li van posar un traductor que la va insultar per ser lesbiana. La van portar al Centre d’Internament per Estrangers (CIE) de Zona Franca, a Barcelona.

Allà, va explicar la seva història al treballador social. Al dia següent, la Malika va conèixer a l’advocada de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, que li va explicar que podia demanar la protecció internacional a Catalunya.

Va sol·licitar asil i va sortir del CIE. Mentre esperava la seva resolució, va rebre una trucada. Era la Malika, des de Jerez. Es van tornar a trobar a Barcelona, on la Malika va demanar asil també, encara que va ser denegada.

La vida no era fàcil a Barcelona. Però la Hamida no se penedia del seu canvi. Preferia patir els problemes que pogués trobar a Barcelona que tornar a Argèria a pati r l’assetjament i la por.

ALTRES TESTIMONIS

Al meu país no hi ha lloc per a gent com jo
Volia ser dona, però veia el que passaven les meves companyes trans
Vivim amb la por constant de que ens poden detenir simplement a causa de la nostra orientació i la identitat de gènere
La primera agressió per ser gai va ser quan tenia disset anys
Ja de petita mai volia portar faldilles, jugava amb els nens i m’atreien les nenes
Back To Top