DESPLAÇAMENT FORÇAT EN PERSONES LGBTI: UNA MIRADA CAP AL PANORAMA ACTUAL

Escrit per: Noelia Caraballo Miguel

Introducció

La preocupació internacional per l’efectiva protecció dels drets de les
persones LGBTI s’ha incrementat en les últimes dècades (González & El Coco,
2020). Qüestions com el matrimoni igualitari, països que criminalitzen
l’homosexualitat, la discriminació, la violència i l’assetjament, la vulnerabilitat dels
drets en el procediment i avaluació de les sol·licituds d’asil, entre altres, han
començat a cridar l’atenció d’acadèmiques, mitjans de masses, polítiques i
organitzacions internacionals (Gerber et al., 2021).

L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (d’ara
endavant ACNUDH, 2022) defineix LGBTI com un acrònim format per les
paraules Gai, Lesbiana, Bisexual, Transgènere i Intersexual i refereix a
“persones que se senten atretes per altres persones del seu mateix sexe,
persones amb identitats de gènere diferents del sexe que se’ls va assignar en
néixer, persones amb identitats no binàries i persones les característiques
sexuals de les quals no encaixen amb les definicions tradicionals de masculí o
femení”.

Algunes autores consideren que, si bé aquest concepte genèric és útil per a
denominar al col·lectiu, també es compon de realitats heterogènies i diferents
entre si (González & El Coco, 2020). Per això, per a reconèixer les vulneracions

de drets humans específics als quals s’enfronta cada agrupació de l’acrònim, és
important no tractar-lo com un grup homogeni (Gerber et al., 2021).

El present article, de caràcter divulgatiu, té com a objectiu mostrar el panorama
actual en matèria de vulneració de drets LGBTI, tant als països d’origen, com en
els procediments d’asil en estats presumiblement respectuosos d’aquests drets,
tenint en compte -en la mesura que sigui possible- les diferències dins del
col·lectiu.

Estat actual i vulneració de drets LGBTI en el món

En 2015, segons informes de la International Lesbian, Gai, Bisexual,
Trans and Intersex Association (d’ara endavant ILGA), més de 76 països
(repartits entre Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina, el Carib i Oceania) criminalitzaven i
penalitzaven els actes sexuals consensuats entre persones del mateix sexe.
Entre alguns dels càstigs es trobaven les multes, les fuetades, la presó, les
tortures, i, fins i tot la pena de mort -algunes mitjançant lapidació o decapitació-
(Shae, 2016). En un context legislatiu, 13 d’aquests estats, tenien prevista la
pena de mort per a tals delictes (Raj, 2017).

Actualment, al voltant de 70 estats criminalitzen i penalitzen els actes sexuals
consensuats entre persones del mateix sexe: l’Iran, l’Aràbia Saudita, Iemen,
Nigèria, Sudan i Somàlia imposen la pena de mort; l’Afganistan, Qatar, Unió dels
Emirats Àrabs, Mauritània i el Pakistan preveuen la pena capital com un càstig
de possible aplicació; en 26 estats es contemplen penes de presó severes (més
de 10 anys fins a cadena perpètua); i, finalment, 31 estats contemplen penes de
presó de fins a 8 anys (López-Sala, 2020).

Alguns estats, malgrat haver descriminalitzat les relacions LGBTI, no han previst
mesures per a protegir les persones del col·lectiu víctimes de discriminació,
violència o odi (ILGA, 2019). Altres països contemplen situacions excepcionals.
Exemple d’això és Austràlia, un país que sí que contempla lleis per a evitar la
discriminació de les persones LGBTI, però amb exempcions per a les
organitzacions educatives religioses, que poden acomiadar al personal LGBTI o
rebutjar estudiants que formin part del col·lectiu (Gerber et al., 2021).

No obstant això, el soscavament dels drets humans del col·lectiu LGBTI en els
diferents estats va més enllà de l’àmbit legislatiu. En aquest sentit, són bastant
habituals en diferents cultures les actituds d’odi, la discriminació en l’educació,
sanitat o en l’àmbit laboral, ser maltractades per la pròpia família i la comunitat,
i, en els pitjors casos, ser víctimes de delictes violents, com ara les agressions
sexuals o assassinats (ACNUDH, 2022). Exemples d’aquesta mena de
discriminació són els insults verbals al carrer quan es mostren conductes
homosexuals o l’assetjament laboral diari a una persona trans perquè no s’ajusta
a un rol de gènere determinat (Raj, 2020).

Diversos informes exposen que aquest tipus de conductes d’abús són
perpetrades, tant per agents estatals, com per actors privats. A més, ocorren en
gran varietat de contextos, com ara institucions mèdiques, llocs públics, la pròpia
llar, centres de detenció, etc. Així mateix, una característica comuna a tots els
atacs LGBTIfòbics és l’especial gravetat o brutalitat d’aquests, en comparació
amb altres tipus de violències. Per exemple, és més freqüent en aquests casos
la crema o la mutilació (Bejzyk, 2017).

En alguns estats, fins i tot, encara es permeten les denominades “teràpies de
conversió”, basades en la creença que les persones LGBTI poden “ser curades”.
S’ha demostrat que aquest tipus de pràctiques generen tal nivell de danys en la
persona que pot considerar-se tortura segons el dret internacional (Gerber, et al.,
2021).

Em prenc la llibertat d’afegir als anteriors exemples, la discriminació per part de
grups polítics amb finalitats electoralistes. En aquest sentit, en les eleccions
presidencials del Brasil en 2014, un dels candidats menors -de l’ala més
conservadora- va cridar les masses a confrontar als carrers a les
persones LGBTI (Lins, 2017). Aquest és un exemple de “crida a la violència”
contra el col·lectiu bastant explícit, però no és estrany escoltar avui dia discursos
polítics menyspreant la unió en matrimoni de persones LGBTI, la seva capacitat
per a tenir filles i educar-les o en els quals es relega als gais a simples éssers
promiscus i esclaus del vici sense capacitat d’estimar. Aquest tipus de discurs
condueix, irremeiablement, a l’estigmatització.

Desplaçaments forçats: refugiats LGBTI

A conseqüència de la criminalització i la persecució d’alguns estats, moltes
persones LGBTI es veuen forçades a abandonar el seu país d’origen a la recerca
d’una nova llar més segura. Es tracta, doncs, de situacions de desplaçament
forçat, en les quals les persones LGBTI poden requerir una sol·licitud de
refugiades perquè temen ser perseguides per les institucions del país d’origen o,
fins i tot, per la seva pròpia família (Alt Comissionat de les Nacions Unides per
als Refugiats (d’ara endavant ACNUR), 2021).

El reconeixement de la condició de refugiat sobre la base de l’orientació sexual i
identitat de gènere va ser atorgat pels organismes internacionals en 2002 (Lins,
2017). En el context dels drets d’asil, s’ha entès a les persones LGBTI com un
grup social específic susceptible d’obtenir protecció internacional en situacions
en que les sol·licitants presentin una por fundada real o percebuda de persecució
(ACNUR, 2012; citat en Lins & Fontgaland, 2020). S’uneixen, per tant, en la
categoria “refugiat LGBTI” els drets relacionats amb la condició de refugiat i els
relatius a la identitat de gènere i la sexualitat (Lins, 2017).

Segons ACNUR (2021), totes les persones desplaçades sofreixen dificultats,
però les persones LGBTI tenen el risc afegit de patir abusos, violència,
desprotecció per part de la policia, discriminació i exclusió de l’assistència
sanitària, extorsions o detencions arbitràries, exclusió social per part dels
membres de la seva comunitat i dificultats per a participar activament en la
societat a causa de l’estigmatització.

Autors com Marinucci (2020) afegeixen que, en els processos migratoris de
persones LGBTI, cal tenir en compte la interseccionalitat. Aquestes persones
sofreixen, generalment, altres formes de discriminació, com a masclisme,
racisme, xenofòbia, etc. A això cal afegir la falta de polítiques públiques per a
aquest col·lectiu als països de destinació i la dificultat de trobar xarxes socials
de suport. Per tant, són diverses les dificultats a les quals han d’enfrontar-se per
a aconseguir l’èxit.

No obstant això, cal esmentar en aquest punt que aquests desplaçaments no
sempre tenen el seu origen en l’amenaça de mort o en la persecució. En algunes
ocasions, les persones busquen fugir d’una societat profundament

heteronormativa que els nega la possibilitat d’exterioritzar la seva identitat de
gènere i desenvolupar-se lliurement com a ciutadanes (Marinucci, 2020). Com
es veurà en el següent apartat, aquest motiu de sol·licitud d’asil és objecte de
debat, perquè sol entendre’s com a requisit per a atorgar-ho que existeixi un risc
elevat de persecució, violència o de mort per a la persona sol·licitant.

Dificultats associades a les sol·licituds d’asil LGBTI

Tot i que els drets humans del col·lectiu LGBTI en els últims anys han estat
reconeguts en gran part del planeta i millor protegits a nivell internacional,
continuen existint preses de decisió qüestionables i esbiaixades, així com
vulneracions d’aquests drets en els procediments d’asil.

La paradoxa de les tendències contraposades

Existeix una paradoxa entre dues tendències que han sorgit en les últimes
dècades: d’una banda, una creixent inclusió de la diversitat sexual en els
discursos progressistes d’alguns estats, avanços en el reconeixement de drets
de les minories o la verificació de l’orientació sexual com un dels criteris per a
atorgar protecció; i, d’altra banda, creixents taxes de denegació d’asil, fortes
tendències de criminalització dels migrants -sobretot, si són irregulars- o la
implementació de mecanismes restrictius d’accés als estats (Lopes, 2019;
Marinucci, 2020; López-Sala, 2020). Aquesta última tendència limita l’accés a la
protecció dels sol·licitants LGBTI.

Exemple d’això és el Regne Unit. Segons Lopes (2020), en l’última dècada ha
ofert una imatge progressista i respectuosa dels drets LGBTI, aprovant la unió
civil entre persones del mateix sexe i, més endavant, en 2014, el matrimoni. No

obstant això, no ha estat tan respectuós amb la protecció de les persones LGBTI
que sol·liciten asil degut a la persecució basada en l’orientació sexual. Les
polítiques d’immigració del Regne Unit s’han basat principalment en l’exclusió i
les taxes de rebuig d’asil d’aquest país són, amb freqüència, altes. De fet, entre
2005 i 2009, un estudi de UKLGIG (Gray, 2010; citat en Lopes, 2020), va mostrar
que es rebutjaven entre el 98 i el 99% de les sol·licituds d’asil basades en la
persecució per identitat sexual, en comparació amb el 73% de rebuig per altres
motius.

El cas d’Espanya no és aliè a aquesta deriva restriccionista. En els últims anys,
amb la conformació de les fronteres europees, s’han aplicat una sèrie
d’instruments polítics, com la vigilància a distància, la cooperació bilateral, el
control remot o l’externalització (López-Sala, 2015 i 2020; citat en López-Sala,
2021), així com un altre tipus de mecanismes legals i procedimentals restrictius
per a l’accés al procediment de refugiat. L’aplicació d’aquestes pràctiques ha
dificultat molt l’accés al país de persones LGBTI que busquen refugi, malgrat el
reconeixement de l’orientació sexual com un dels criteris per a atorgar protecció

en la Llei de 2009. Per a López-Sala i Moreno-Amador (2020; citat en López-
Sala, 2021), la cooperació amb el Marroc com a part d’aquestes polítiques és

especialment rellevant per a les persones nacionals provinents de països
africans perquè, sovint, han estat etiquetats per les autoritats com a immigrants
econòmics i, per tant, com no mereixedors de la protecció internacional.

Biaixos heteronormatius i occidentals en els prenedors de decisió

Hübner (2016) critica que el coneixement heteronormatiu col·lectiu influeix
negativament en la presa de decisions, pensant en els refugiats LGBTI com a

part d’un col·lectiu imaginat homogèniament, mentre que es descuren les formes
de vida i característiques individuals de les persones. En els procediments d’asil,
les sol·licitants que no encaixen en la construcció del ciutadà LGBTI, es
constitueixen com socialment prescindibles (Lewis & Naples, 2014).

S’espera que les sol·licitants d’asil LGBTI en occident s’ajustin als estereotips
occidentals del comportament homosexual basats en el consum, la visibilitat i la
exhibició de la seva identitat en l’esfera pública (Lewis, 2014). A aquesta
assumpció cal afegir que no existeix un estàndard d’entrevista que els prenedors
de decisió puguin aplicar en les sol·licituds de les persones LGBTI, per la qual
cosa cadascun d’ells, valorarà si la història és creïble o no sobre la base de les
seves pròpies presumpcions, inquietuds i creences (Lins, 2017).

Si es para esment al cas de la bisexualitat, aquesta sol ser una condició invisible
o silenciosa. Si un home té com a parella a una dona, s’assumirà que és
heterosexual i, si és un home, que és homosexual. En aquests casos, se sol
entendre que la persona pot passar de “homosexual” a “heterosexual”.
Bàsicament, es nega la legitimitat de la bisexualitat (Gerber et al., 2021). Sovint,
la bisexualitat no es classifica com a mereixedora de protecció internacional en
els procediments d’asil. Això es deu a la construcció occidental de la sexualitat,
en la qual l’heterosexualitat i l’homosexualitat s’entenen com a oposats i com a
identitats sexuals pures (Hübner, 2016).

En el cas de les dones lesbianes sol·licitants d’asil al Regne Unit, es parteix de
la lògica i estereotips heteronormatius que les dones són capaces de ser
voluntàriament discretes -a diferència dels homes homosexuals- sobre la seva
orientació sexual en un context patriarcal i homofòbic. Aquesta lògica condueix,

irremeiablement, a la denegació d’accés a les dones lesbianes a la protecció de
refugiats (Lewis, 2014).

Així mateix, les dones sol·licitants d’asil sovint descobreixen que les seves
històries solen ser substituïdes per la imaginació dels entrevistadors. Per
exemple, un prenedor de decisió pot tenir dubtes sobre l’orientació d’una dona
perquè el preocupa la seva falta de participació en la comunitat lesbiana, tot i
que tingui una parella dona. Així, la falta de participació en una “comunitat
lesbiana pública” limita la credibilitat de l’orientació sexual de les dones (Raj,
2017).

Els treballadors encarregats de la presa de decisió de les sol·licituds d’asil
consideren que les dones lesbianes assumeixen menys risc de persecució que
els homes gais perquè hi ha menys casos d’atacs a dones per aquest fet en
l’esfera pública (Dawson & Gerber, 2017). Aquesta presumpció ignora, al meu
parer, els atacs i la discriminació cap a les dones en l’esfera privada.

Dificultats d’accés a la protecció: discreció, fugida interna i condicions al país
d’origen

El principi de discreció és una de les estratègies que apliquen els estats receptors
per a contenir el nombre de sol·licituds de protecció (Jansen, 2013; citat en
López-Sala, 2021). Els estats tenen la possibilitat de rebutjar sol·licituds
argumentant que les persones poden mantenir una actitud discreta als seus
països i així no tenir un temor a sofrir persecució. Aquest principi continua sent
utilitzat àmpliament en diversos països, encara que s’ha eliminat en alguns casos
(López-Sala, 2021).

La fugida interna fa referència a la possibilitat de rebutjar una sol·licitud de
protecció si la persona sol·licitant pot desplaçar-se a una altra zona del territori
del país d’origen on no sofreixi persecució. ACNUR ha aclarit que l’homofòbia sol
presentar-se en els estats a nivell nacional i que, per tant, aquest criteri no és
aplicable (López-Sala, 2021).

Finalment, la falta d’informació que tenen els estats dels països d’origen de les
persones sol·licitants dificulta una presa de decisió eficaç. Generalment,
s’estudien les lleis en matèria d’orientació sexual i identitat de gènere del país
d’origen -a la recerca de normes que criminalitzin al col·lectiu LGBTI-, però no
altres aspectes fonamentals, com la persecució social i familiar, d’actors no
estatals o l’homofòbia instaurada en una societat (López-Sala, 2021).

Criteris per a l’avaluació de la credibilitat

Les sol·licituds de protecció sobre la base de l’orientació sexual i identitat de
gènere es realitzen a través la pròpia declaració de les persones sol·licitants.
Això ha suposat en algunes ocasions una clara vulneració de la intimitat:
preguntes sobre la conducta sexual, aportació de proves gràfiques, exàmens
psicològics, etc. (López-Sala, 2021).

Com es va comentar en l’apartat “Biaixos heteronormatius i occidentals en els
prenedors de decisió”, moltes vegades la credibilitat es basa en aquests
estereotips occidentals i heteronormatius del que ha de ser un comportament
propi del col·lectiu LGBTI. Segons López-Sala (2021), els procediments i
estereotips emprats per a valorar la credibilitat sobre l’orientació sexual i identitat
de gènere, són el principal obstacle al qual s’enfronten els sol·licitants de
protecció.

En un informe realitzat pel Grup d’Immigració de Gais i Lesbianes del Regne Unit
(2013; citat en Lewis, 2014), s’observa com els funcionaris realitzen interrogatoris
sexualment explícits per a avaluar la credibilitat de les sol·licitants. Sovint, se
citen com falta de credibilitat, la incapacitat de recordar noms de bars gais.
Aquest tipus de problemàtiques en la credibilitat és el que ha portat a molts
homes gais a començar a aportar proves de vídeo en les quals mantenen
relacions sexuals amb altres homes.

Aquesta tendència, està afectant, sobretot, a la credibilitat de dones lesbianes
que creuen que mai els acceptaran la sol·licitud si no aporten vídeos mantenint
relacions amb una altra dona (Lewis, 2014). De fet, Bennet (2013; citat en Lewis,
2014) critica que hi ha una tendència a la hipersexualització de les sol·licitants
d’asil lesbianes dins del procés al Regne Unit.

A més, en el cas que les persones del col·lectiu LGBTI aconsegueixin demostrar
la seva identitat i orientació sexual, encara els queda per demostrar que busquen
asil per un temor fundat de persecució per pertànyer al col·lectiu (Raj, 2020).

Conclusió

Malgrat els molts avanços en matèria de protecció de drets LGBTI, continuen
existint vulneracions en els procediments d’asil. Això demostra que les reformes
legals per si mateixes no són suficients. Són necessàries mesures addicionals,
com ara canvis en les polítiques, campanyes de sensibilització per a augmentar
el respecte de les minories sexuals i, sobretot, en el cas que ens ocupa, formació
i capacitació de les persones que treballen en els sistemes de sol·licitud d’asil
(Gerber et al., 2021).

Finalment, s’ha comprovat que continua existint un marc massa heteronormatiu
que obliga les sol·licitants a demostrar que pertanyen a un col·lectiu imaginat
homogèniament i les característiques del qual comparteixen (una identitat LGBTI
lineal, unes categories bisexual i transgènere invisibles o idees estereotipades
de les persones del col·lectiu) (Hübner, 2016). És important tenir en compte les
diferències de gènere en l’expressió de la identitat sexual i el diferent tipus de
mal rebut per part de les diverses categories dins del col·lectiu. Ha de donar-se
una comprensió major dels tipus de sexualitat que reconegui que les persones
no experimenten la seva orientació sexual de manera immutable i lineal (Dawson
& Gerber, 2017).

Referències

ACNUDH. (2022). Labor del ACNUDH con miras a la protección de los derechos

del colectivo LGBTI. Naciones Unidas. https://www.ohchr.org/es/sexual-
orientation-and-gender-identity

ACNUR. (2021). El trabajo con personas lesbianas, gais, bisexuales,
transgénero, intersexuales y queer (LGBTIQ+) durante el desplazamiento
forzado. Naciones Unidas.
https://www.refworld.org.es/docid/6198101a4.html

Bejzyk, M. (2017). Criminalization on the Basis of Sexual Orientation and Gender
Identity: Reframing the Dominant Human Rights Discourse to include
Freedom from Torture and Inhuman and Degrading Treatment. Canadian
Journal of women and the law, 29(2), 375-400. DOI:10.3138/cjwl.29.2.375

Dawson, J. & Gerber, P. (2017). Assessing the Refugee Claims of LGBTI People:
Is the DSSH Model Useful for Determining Claims by Women for Asylum
Base don Sexual Orientation? International Journal of Refugee Law, 29(2),
292-322. doi:10.1093/ijrl/eex022

Gerber, P., Raj, S., Wikinson, C. & Langlois A. (2021). Protecting the rights of
LGBTIQ people around the world: Beyond marriage equality and the
decriminalisation of homosexuality. Alternative Law Journal, 46(1), 5-12.
https://doi.org/10.1177/1037969X20986658

González, E. & Lo Coco, D. (2020). (Des)protección de personas LGBTI en
espacios seguros. Un análisis de las experiencias migratorias en
Gautemala y México. Migraciones, (50), 59-85.
https://doi.org/10.14422/mig.i50.y2020.003

Hübner, K. (2016). Fluchtgrund sexuelle Orientierung und Geschlechtsidentität:
Auswirkungen von heteronormativem Wissen auf die Asylverfahren
LGBTI-Geflüchteter. Feministische Studen, 2(16), 242-260. DOI
10.1515/fs-2016-0005

ILGA. (2019). Annual review of the human rights situation of lesbian, gay,

bisexual, trans and intersex people. https://ilga-europe.org/report/annual-
review-2019/

Lewis, R.A. (2014). “Gay? Prove it”: The politics of queer anti-deportation
activism. Sexualities, 17(8), 958-975.
https://doi.org/10.1177/1363460714552253

Lewis, R.A. & Naples, N.A. (2014. Introduction: Queer migration, asylum and
displacement. Sexualities, 17(8), 911-918.
https://doi.org/10.1177/1363460714552251

Lins, I. (2017). “LGBTI Refugees”: Rights and Narratives Interlinking Gender,
Sexuality and Violence. Cadernos pagu, (50).
https://doi.org/10.1590/18094449201700500006

Lins, I. & Fontgaland, A. (2020). Gender, sexualities and displacements:
ethnographic notes about immigrants and “LGBTU refugees” in the North
of Brasil. REMHU, 28(59), 49-69. http://dx.doi.org/10.1590/1980-
85852503880005904

Lopes, R.V. (2019). Homonationalist/Orientalist Negotiations: The UK Approach
to Queer Asylum Claims. Sexuality & Culture, 24, 174-196.
https://doi.org/10.1007/s12119-019-09633-3

López-Sala, A. (2020) «Los refugiados LGBTI en España: buscar protección en
tiempos de control migratorio». Anuario CIDOB de la Inmigración, 198-
219. doi.org/10.24241/AnuarioCIDOBInmi.2020.198

Marinucci, R. (2020). LGBTI migrants and refugees. REMHU, 28(58), 7-13.
http://dx.doi.org/10.1590/1980-85852503880005901

Raj, S. (2017). A/Efective Adjudications: Queer Refugees and Law. Journal of
Intercultural Studies, 38(4), 453-468.
http://dx.doi.org/10.1080/07256868.2017.1341394

Raj, S. (2020). Contested feelings: Mapping emotional journeys of LGBTI rights
and reforms. Alternative Law Journal, 45(2), 125-130.
https://doi.org/10.1177/1037969X20927500

Shae, N. (2016). Communicating global inequalities: How LGBTI asylum-specific
NGOs use social media as public relations. Public Relatios Review, 42,
322-332. http://dx.doi.org/10.1016/j.pubrev.2015.12.002